La llei del mínim esforç té una visió postivia i una negativa:
- +: Maximitza la relació ‘resultats aconseguits ‘/recursos invertits’
- -: Minimitza ‘recursos invertits’
La segona és la que ens porta la busca (més o menys conscient) de la comoditat.
Vista aïlladament pot semblar inclús lògica… “dedica’t a estar el més cómode possible”, però la experiència sol indicar que la majoria de vegades cal sacrificar aquesta comoditat a curt termini per aconseguir una satisfacció major.
En aquest sentit es tractaria d’una inversió, no és que la comoditat sigui quelcom dolent per sí mateix, però no ens hem d’aferrar a aquest petit formatge (que normalment es va fent més i més petit a mesura que passa el temps) privant-nos de la possibilitat d’agafar un formatge més gros.
Per fer una llar de foc hem d’encendre un misto. Ell estava a la caixa tranquilament, l’hem arrencat del seu lloc, li hem refregat el cap per paper de vidre i l’hem llençat a una cova plena de llenya… una tragèdia.
Però aquest és només el principi de la història. Si només veiem això, hem comès un crim irracional i repugnant assassinant brutalment el misto. Però aquest acte violent té una continuació en la vida de la llar de foc, que emetrà una gran quantitat de calor que ens pot servir per infinitat de coses i, en general, ajudar a que la vida sigui més agradable.
Una petita inversió amb molts beneficis. Gastar recursos és, aïlladament, algo dolent, però mirem el global de la operació, intentem tenir una visió justa de la realitat amb tots els seus factors, no siguem curts de mires. En el fons això és l’únic que ens pot portar a la mandra, el fet de no veure més enllà del ‘curt termini’.
La mandra és la por a perdre una mica, ignorant el benefici que vindrà.
És una miopia inversora.
La racaneria de l’ànima.
Un fre al corrent vital.
Una malaltia incapacitant.
No hi ha millor descans que el merescut i, si bé és cert que val més estar-se quiet que fer mal, tots podem invertir més del que ho fem en que les coses vagin millor.
Afanyem-nos a posar en marxa la roda de la vida perque, lluny de gastar-se, es regerena a cada volta que dóna.
