Monstruoso

Argument: Un monstre immens envaeix Nova York. Un grup de joves intenta salvar les seves vides.

Tags:

• Sustos i corredisses: És el que més sobresurt a la peli. Que un monstre de nosequantes tonelades es passegi per la ciutat provoca algunes molèsties als vianants… i la gent que estava submergida en les seves vides és treta de cop a la superfície, a la intempèrie.

• Empentes: Les que dóna una situació límit a les nostres ments. En el cas del protagonista… adonar-se’n de lo important que és una noia per ell. Cosa que en el fons ja sabia però no deixava sortir a la llum, altres coses més… ‘fredes’- feina- acaparaven la seva atenció.

• Lleialtat: Cap a un líder, cap a un grup que és l’últim que els queda. El sentiment de pertanyença a alguna cosa superior a l’individu, la força que dóna formar part d’algo i saber que hi ha gent que es preocupa per tú.
• Serenitat: Què difícil ha de ser conservar-la quan tot el que coneixes s’ensorra al teu voltant. O potser no, potser és veu tot més clar. Potser les dues coses poden passar en diferents persones o en la mateixa persona en moments i circumstàncies diferents. En qualsevol cas, intentem tendir cap a la serenitat enlloc de cap al pànic i la bojeria.

• Càmera immersiva: Suposo que té un altre nom… és el que ja es va veure a la ‘bruja de blair’ i ‘rec’. Li dóna una proximitat i una intensitat peculiars, però cada cop sorprèn menys.

Valoració (6.5/10): Té qualitat i algún detall d’interés, però en general no sembla que aporti res al gènere i no m’ha despertat cap sensació especial.

Bé sí… hi ha una cosa una mica especial… el fet de veure només el que veuen els protagonistes fa que quedin alguns dubtes per resoldre sobre el sentit de tot el que passa. Però també és veritat que en aquest tipus de película el sentit… d’on surten les coses… com acaba la humanitat… no sol ser el més important i sovint depen del caprici del guionista.

Hacia rutas salvajes

Argument: Christopher Johnson McCandless està fart de la societat en general i de la seva familia en particular i al acabar la universitat amb notes excel·lents i amb tothom esperant d’ell un brillant futur… se’n va. Ho deixa tot enrera i comença una vida de rodamón i buscant el contacte amb la naturalesa.

Tags:

• Família: Un cop més, la programació mental que intenta dur a terme la família (al seu temps programats per altra gent) amb els seus fills porta al patiment a aquests. La diferència és que en aquest cas un dels fills té prou caràcter per revelar-se contra això.

• Societat: Compartir uns valors, uns objectius, una escala de prioritats… podria semblar quelcom positiu. Però què passa si els valors són buits , els objectius hipòcrites i les prioritats egoístes? Doncs que la societat es converteix en un multiplicador dels defectes de les persones i el remolí que forma ens xucla amb una força devastadora i una subtilesa hipnòtica.
• Individualitat: La societat no canviarà, és massa gran i pesada per fer-ho. Un individu pot canviar, molts individus poden canviar… i quan ho facin canviarà la societat. No esperem res d’ella perquè ella som nosaltres, cada un de nosaltres. La responsabilitat d’un comença i acaba en ell mateix.

• Temperamentalitat: Davant la sensació d’ofec que ens acaba produïnt aquest motllo petrificador de vides, el temperament pot ser una arma que aporti prou energia com per intentar lliurar-se’n.
  Part negativa: la explosió, el trencament… tot i ser alliberador també pot causar greus danys.
• Sensibilitat:No només cal tenir geni, el geni pot petar per qualsevol cantó. Però una persona sensible al que l’envolta i al seu interior se’n adonarà que les vàlvules d’escapament habituals no són suficients, sino només anestèsia. En aquesta situació la única via possible és la que porta a la veritat… a lo real.

• Naturalesa: La senzillesa, menyspreada a vegades, però que sens dubte conserva la essència del que és important. La vida sense enganys, la vida sense ment.
• Defenses: Les persones intentem defensar allò que creiem important… oblidant allò que realment és important.
  Però no us preocupeu, sempre som a temps d’adonar-nos’en… sobretot quan deixem anar, ja sigui voluntàriament o a la força.

• Esperança: És difícil, però el canvi individual és possible… i amb ell el canvi social.

Valoració (9,5/10): Increíble el reflex que fa de la naturalesa, tant de la humana com de la resta en la que estem inclosos. Tranquilitat, lentitut, però al mateix temps contundència, claretat i profunditat.

I la guinda del pastís… és una història real (el tiu de dalt crec que és l’autèntic… en el seu autobús màgic).

En el valle de Elah

Argument: Davant la desaparició del seu fill al tornar de la guerra d’Iraq, un pare ex- policia militar decideix iniciar una investigació pel seu compte.

Tags:

• Familia: La importància que té la familia per a tantes persones es reflexa en aquesta història, tant per el drama de la pèrdua com per el compromís que sovint tenen els fills cap als desitjos dels pares. Que fàcil és caure en la temptació de veure en els fills una continuació d’un mateix… i que difícil és rebutjar el llegat de la persona que t’ho ha donat tot.
  
• Incertesa: Què haurà passat? Perquè el noi no apareix? Ell sempre trucava… li deu haver passat algo dolent.. o molt dolent. I la aquesta possibilitat cada vegada agafa més cos, fins al punt que la motivació per trobar el fill es converteix en necessitat d’acabar amb la incertesa, en una situació de perdre o perdre.
• Valor: El valor no és la absència de por, sino el fet d’afrontar-la i fer el correcte malgrat la por… passant a través de la por. Però aquí ve el punt clau… què és el correcte?
  
• Disciplina militar: Peces d’una màquina que rep ordres de gent amb interessos foscos, així podem veure els soldats. Persones valuoses individualment com qualsevol altre però desposseïdes del seu dret a la individualitat i convertides en bombes de rellotgeria per la vida que vol trencar el corset de la disciplina antinatural.

Valoració (8,5/10): Una película d’allò més intensa emocionalment. Reflexant l’ambient de tradició militar brillantment i sense floritures.

Potser sense massa gràcia en els punts no essencials o accessoris de la història, però d’una solidesa general indubtable.

Tomy Lee Jones fa un treball impressionant.

Soy leyenda

Argument: Un virus que havia de curar el càncer té uns efectes secundaris bastant desagradables (converteix la gent en zombies superagressius que només poden sortir de nit) i porta a la humanitat al límit de la extinció.

Un científic/militar (curiosa combinació) sembla ser inmune i es queda sol (amb la seva gossa) a Nova York intentant sobreviure i trobar una cura.

Tags:

• Supervivència: Quan la vida està en perill tota la resta passa a segón terme. La película mostra sense excessiu dramatisme aquesta situació.
• Soletat: Ser l’últim home de la terra pot arribar a ser força estressant. Inclús fins al punt de fer perdre el cap al més fort. Els humans som animals socials i necessitem als demés.
  
  

  Però no cal que el món s’acabi per experimentar aquesta sensació. Si una persona perd el seu contacte amb la societat pot trobar-se en una situació semblant a la del pobre Will a la película.

• Treball: Seguint amb l’anterior comentari… quan les coses van malament sempre queda una cosa: Seguir treballant. Sempre hi ha feina a fer, camins que agafar, ja siguin externs o intererns.
• Zombies: Què és un zombie? Una persona que ha perdut la seva consciència, controlada per la seva gana, pels instints més bàsics… perdent la seva humanitat. No cal recórrer a películes per veure’n, tots hem sigut zombies alguna vegada.
  
  

  Crec que, per desgràcia, el món és una situació semblant a la de ‘Soy leyenda’. La major part dels supervivents som zombies i només hi ha uns pocs ‘humans’.
  A més, a ’soy leyenda’ els zombies viuen en foscor, els toca la llum es cremen. Perquè la metàfora fos completa caldria que , després de cremar-se, sortís del seu interior l’ésser real que portem a dins.
  La bona notícia és que tots podem treballar per deixar de ser zombies. La dolenta podria ser que… si deixem de ser-ho en principi haurem d’afrontar una certa soletat.

• Relativitat: La importància de les coses és relativa. Si al teu voltant hi ha ple de gent, cada un d’ells és relativament menys important. Si al teu costat només hi ha una gossa… ella és el és important.

Valoració (7,5/10): Entretinguda, emocionant, amb detalls ben trobats, atmosfera ben treballada i bons efectes visuals.

També és veritat que hi ha algún detall que fluixeja una mica, però per mi no és un gran problema que una bona película es prengui alguna llicència perquè tot plegat quedi més bonic.

Deseo, peligro

Argument: En l’escenari de la invasió japonesa de Xina, 6 joves estudiants amb inquietuts patriòtiques passen a formar part de la resistència xinesa.

Entre ells una noia (Wong) tindrà les primeres experiències en el món de l’amor i el sexe.

Tags:

• Guerra: Ambientació perfecte en la Xina en guerra. Aquest aspecte és l’esquelet de la película i está molt ben treballat per ser l’escenari on ocorre una història entre persones.
• Exotisme: Viatji a la Xina per 6 euros (és més, viatji al passat). L’entorn cultural del país és un dels encants de la película: Costums, gestos, menjar, jocs (Mah jonh)… inclús la tendència a la occidentalització que sembla hi ha havia a la època.

• Lideratge: El líder del grup d’estudiants és el que arrossega als altres. Sense una persona amb dots de lideratge és molt difícil que una acció tant arriscada com formar part de la resistència es dugui a terme. Part positiva: mobilització del personal per aconseguir objectius. Part negativa: que aquests objectius puguin no ser el més important… sobretot si et porten a trepitjar altres éssers humans.

• Amor: Tractat de manera poc convencional. No acaba d’estar clar quina és “la parella” de la película… i juga amb els sentiments dels protagonistes sense lligar-los a una o altre persona. Els sentiments són circumstancials, malejables i independents de la relació ‘oficial’ (matrimoni, amistat, enemistat personal o política…) que es tingui amb la altra persona.
• Sexe: Lligat inevitablement als sentimets. Mostra sense complexes les relacions íntimes, cosa que enriqueix molt la película. Perquè tantes altres películes s’obstinen a privar-nos d’aquesta part de la realitat?
• Sadisme: No se sap ben bé d’on surt… potser seria algo així com que el sàdic comparteix el seu patiment amb la víctima. El especial de la película és que aquest patiment pot arribar a ser el pont d’unió entre persones… a través de la compassió (no confondre amb llàstima)?

Valoració (9/10): Cinema de la millor qualitat, tant en la història en sí com en la manera en que està portada a la pantalla. Està plena de detalls per als que s’hi vulguin fixar i no fluixeja en cap aspecte. Bé, potser sí… per als que no els agradin les películes ‘lentes’, aquesta és una d’elles. Però curiosament són aquestes películes les que, per mi, tenen més ‘chicha’.

Més a Fotogramas